–Ei, et porto a casa?

La veu de l’Albert em va despertar de les meves cabòries. Eren les quatre de la matinada i les Santes de Mataró estaven arribant al seu final. Feia calor, era negra nit i al meu voltant tothom seguia de festa. Jo ja estava cansada de tanta música, tantes llums i tanta gent. Havíem acabat el ball feia mitja hora i estava esgotada. El meu cos no resistia igual als trenta-cinc que als divuit. Treballar de valent m’havia jugat males passades.

–Sí, si us plau –em vaig aixecar del banc i vaig penjar-me la bossa del braç. Acabar una vetllada musical amb vambes, texans i una samarreta bàsica significava que havíem triomfat segons els meus companys.

L’Albert i jo ens coneixíem des de feia anys. Anàvem junts a l’institut. Ell es va dedicar a les arts i jo a les ciències. Ens havíem retrobat aquell estiu quan, darrere una càmera, viatjava per les festes majors de Catalunya retratant l’ambient de cada poble. A mi m’havia enxampat una setmana enrere a Lloret de Mar cobrint la substitució de maternitat de la meva germana bessona en una orquestra. Semblava que m’hi passaria tot l’estiu per desgràcia, perquè aquell món em semblava massa dur. Les casualitats havien fet que ens trobéssim en un instant en el qual els dos estàvem solters.

L’Albert era guapo. Després de quasi vint anys sense veure’l havia d’admetre que no havia perdut el seu encant. Els seus ulls verds i grans, el seu somriure de costat, les seves dents perfectament alineades, el seu posat despreocupat, tot continuava igual que a secundària. Era aquell noi que m’havia despertat certa curiositat anys abans. Potser pel meu gust li faltaven uns centímetres d’altura, ja que érem gairebé iguals. Era bon jan, un gran estudiant i retrobar-nos aleshores significava alguna cosa. Sempre havia cregut en aquells senyals.

–Uf, quin descans –vaig sospirar deixant-me caure al seient de copilot.

–Amb el que tu havies estat, eh? Que no et perdies ni una xefla –va burlar-se.

–Estava massa tranquil·la ensenyant biologia als meus alumnes.

–Em va estranyar veure’t sobre l’escenari. Sabia que cantaves genial, però no que et contractessin aquí.

–Ho faig per la meva germana. A final d’estiu plego que ja torna ella. Això dels tacons, vestits, maquillatge no és el meu món. Avui Mataró, demà Gualta i demà passat ves a saber. El meu cos no aguanta tant. Sort que estic de segona veu i els meus moments de solista són ínfims.

–Estaves guapíssima, Fani. Tot t’escau millor que a la Lídia perquè tu ets més guapa i atractiva que ella. A mi m’has deixat meravellat. Si el concert hagués durat tres hores més, hauria quedat igual d’embadalit que amb l’espectacle que heu ofert. Potser no és el teu món, però tothom t’admira.

–Gràcies –vaig somriure lleument sense entendre la floreta que m’acabava de dedicar–. Visc a Tordera encara, per si te n’oblidaves.

–Me’n recordo. Érem veïns. Jo estic a Blanes. Vius a casa dels teus pares?

–Sí, des que van morir m’he quedat el pis perquè la Lídia viu a Barcelona.

L’Albert lliscava per l’autopista amb rapidesa. No hi havia cap cotxe. A la ràdio sonava Je t’aime... moi non plus, una de les cançons més romàntiques i eròtiques de la història. Entre nosaltres la conversa s’havia desfet.

–Saps què? –va dir tot d’una vora Palafolls. La música era diferent i jo m’havia mig endormiscat–. A l’institut estava perdudament enamorat de tu.

–Va home va –vaig respondre incrèdulament despertant-me de sobte–. Si era el dimoni de la classe. Desesperava als professors. La meva germana era la perfecta, jo un perill.

–Què passa? Que els dimonis no poden resultar atractius? Has millorat amb el temps. Estàs esplèndida, ja ho saps. Mira quina silueta. I com et movies ballant...

–Si quasi ni m’he bellugat! –vaig protestar rient.

–Reserves els moviments per altres situacions? –va contestar amb picardia.

–Ah... aquí comença a fer calor, Albert –em vaig ventar amb una mà.

–Ah, sí? Doncs jo no ho noto pas. Vols venir a prendre una copa a casa?

–Més aviat un cafè que d’aquí a tres hores serà de dia.

–Copa, cafè, tant li fa la nomenclatura.

L’Albert vivia a la zona dels Pins de Blanes. El seu pis era petit, desordenat i fosc. Una cova masculina que diria la meva germana a qui, sorprenentment, no m’assemblava. No sé per què vaig accedir a pujar. Suposo que m’havia despertat certa morbositat saber que n’havia estat de mi anys enrere. Ambdós albergàvem la possibilitat de convertir aquella fantasia en realitat.  

–Posa’t còmode. Què et ve de gust? Ginebra, rom, whisky? –em va preguntar. Em vaig asseure en un tamboret de la península que separava la minúscula cuina del menjador.

–Ginebra em sembla perfecte. Crec que mai havia begut a aquestes hores.

–Tu ja solies anar contenta, no, a quarts de cinc de la matinada?

–Sí –vaig admetre rient–. Gràcies –vaig beure un glop de la copa. Es va servir un vodka i es va recolzar davant meu a l’altra banda de la barra d’esmorzar–. Així que estaves boig per mi... Per què no et declaraves?

–La timidesa. A més, que tu anaves sempre amb els nois de l’equip de bàsquet i jo pertanyia al club d’escacs. Érem diferents. No hauria sortit res de bo.

–Tu creus? –vaig amagar una rialleta nerviosa. Potser aquella curiositat incipient adolescent havia estat més profunda del que pensava. Havíem passat tot un curs asseguts junts i havíem congeniat més del compte, però tot havia quedat en una simple amistat perduda en graduar-nos.

–Què vols dir?

–Vine –el vaig estirar per la camisa. Em vaig posar dreta i vaig apropar-me al seu rostre–. Que ens hàgim trobat just ara significa alguna cosa. Aquí hi ha tensió. A Lloret n’hi va haver i avui no m’has tret l’ull de sobre. O em negaràs que només em fotografiaves a mi –vaig xiuxiuejar-li a cau d’orella.

–És que eres el monument de l’escenari. Qualsevol es fixava en els altres. I així com vas ara, tan senzilla, amb la samarreta aquesta negra que no et deu haver costat ni deu euros, els pantalons que et marquen totes les corbes i el coll al descobert estàs... uf... no sé ni definir-ho –va relliscar un dit pel meu escot.

–Una nit?

–Matinada, no?

–Com tu has dit, tant li fa la nomenclatura.

Va caminar cap a mi i em va besar amb tendresa. Em vaig asseure de nou i vaig deixar que els petons es desplacessin per la meva cara, coll i espatlles. Li vaig descordar els botons de la camisa amb lentitud, impacientant-lo. D’una revolada em va treure la samarreta que va quedar penjada d’una làmpada propera.

–Ets preciosa. Em reitero, estàs estupenda –va xiuxiuejar.

Em vaig desprendre de les sabates i em vaig penjar d’ell augmentant la passió del petó. Em va agafar a pes i em va estirar al llit de matrimoni que presidia l’única habitació de l’apartament. Va treure’m els pantalons enduent-se els mitjons pel camí. En roba interior, em va col·locar de bocaterrosa i va apartar un parell de peces de roba que hi havia escampades. Vaig enfonsar el cap al coixí. Estàvem nerviosos, els nostres moviments denotaven certa inquietud. Es va encavalcar sobre meu i va passar les mans per la meva esquena. Em va acariciar cada vèrtebra i cada piga com si fos Mozart acaronant el piano. Ho va combinar amb diversos petons. Vaig relaxar-me. Era moment de gaudir. Ja hi hauria dies per tensar-se.

L’Albert va continuar amb el massatge per les meves costelles apartant els nervis inicials. Es va aturar al tatuatge de sota el braç on uns versos d’un bolero em recordaven una nit de borratxera de joventut on havia acabat en un estudi tatuant-me amb unes amigues. Em va repetir a l’oïda que era preciosa i va afegir un «quines ganes tinc de tu» que em va desarmar i em va obligar a sospirar amb més intensitat que altres vegades.

–Oi que em permets que els veïns es despertin amb els teus crits? –va xiuxiuejar baixant una mà fins als malucs.

–Albert! –vaig protestar entre rialles–. No em diguis això, home –els seus dits van introduir-se dins la meva roba interior, que bullia desitjant aquell contacte–. Ai... déu... meu... –vaig murmurar concentrant-me en les seves carícies.  

Vaig mossegar-me el llavi i el coixí reprimint un crit. Els seus veïns no n’havien de fotre res del que estàvem fent. Si els meus amics sabessin que estava tocant el cel amb l’Albert Pagès no s’ho creurien. Ell havia estat molts anys el «raret» de la classe i jo una de les que defensava que era diferent i intel·ligent i que no es mereixia les crítiques que rebia.

Em vaig voltejar. Estava suant. Les cames em tremolaven. Havia estat un inici màgic. Em va somriure i va besar-me una galta. Em vaig desprendre de la poca roba que em quedava i el vaig despullar. Me’l vaig remirar, inquietant-lo, i vaig dipositar una suau carícia entre el seu entrecuix. Va experimentar un calfred. Tot seguit, va dibuixar amb la llengua formes abstractes pel meu cos, especialment pels racons més secrets i que tan pocs homes havien aconseguit dominar. Vaig aferrar-me als llençols respirant profundament. Que no es fes de dia... que allò no acabés mai. No sé si els seus veïns van assabentar-se o no, però que se’m va escapar un crit un pèl més fort del compte sí, ho reconec. Per què m’havia perdut allò tants anys? Havia tastat tants llits buits en comparació a aquell. Era un mestre!

–La mare que et va parir, Albert... Què m’acabes de fer? –vaig preguntar amb la veu entretallada després d’un segon assalt demolidor. Dits, petons, llengua, tant era, l’Albert m’havia provocat dos allaus de plaer seguits i això no ho havia obtingut ningú abans.

–M’has tornat boig –va murmurar–. Tota tu ets una obra d’art. Un dimoni amb ales d’àngel.

–Tens...? –vaig mussitar.

–Últim calaix –em va assenyalar–. Nena... que poc necessites per fer-me sentir ple. No sabia que t’havia enyorat fins avui.

Aquell «nena» va ser decisiu. Havia escollit un bon acompanyant per acabar aquella festa. Ens vam acoblar amb una facilitat que no havia notat anteriorment. M’havia enllitat amb bastants nois, el compromís no entrava dins dels meus plans. Amb l’Albert va ser diferent. Hi va haver un sentiment distint. Va ser íntim i tendre. Es va preocupar del meu benestar. Era el que necessitava en una matinada de finals de juliol on aquell cansament musical havia estat substituït per una marató de sexe que el meu cos demanava a crits des de feia mesos.

–Albert... tres de tres. Que això no s’aturi mai –vaig suplicar esgotada de tant plaer.

Em vaig deixar caure al seu costat. Em va apartar un floc rebel del rostre. El monyo havia perdut la seva forma. A fora l’alba despuntava. Nosaltres, cansats, ens vàrem mirar de reüll.

–I ara què? –va preguntar–. Et pots quedar a dormir si vols.

–Gràcies per reaparèixer a la meva vida en un moment clau. Has estat l’espurna necessària per no defallir. No sé si és gaire agosarat demanar-te que no quedi en una nit.

–Em sembla que ho havies assumit des que el meu veí ha picat fa una estona.

–Ah, sí? –se li va escapar el riure.

–És broma, dona, no han molestat. Simplement, et vull dir que qui t’ha de donar les gràcies soc jo –em va prémer la mà dolçament–. Ha estat brutal.

Em vaig abraçar a ell i vaig ser capaç de mantenir un darrer assalt mentre el sol ens començava a il·luminar. Un raig va apuntar a la paret mentre m’arquejava extasiada. La llum que requeria el meu cos, la meva ment i la meva aura. Ens vam acabar de brindar plaer sota el doll d’aigua per adormir-nos finalment, esgotats i plens. Potser havia de canviar de percepció. Allò no podia una cosa esporàdica.

«Nena, infinites gràcies per aparèixer a la meva vida. Molta sort avui a Gualta. No sé prometre’t el món perquè soc un sapastre, però com que sé que no ha estat fruit d’una nit, et juro que intentaré dins les meves capacitats que tot flueixi. Pd: tot fa olor de tu i això és genial». El missatge de l’Albert minuts abans de l’actuació em va treure un somriure. El seu tacte encara palpitava a la meva pell. La nit –i matinada– més excitant de la meva vida. Els músculs de les cames m’ho recordarien uns quants dies i la brillantor del rostre també, estava radiant.  

–Caram, sí que estàs contenta avui, no? –em va comentar la meva companya–. Amb qui vas marxar ahir?

–Amb... amb un amic.

–Sí, sí, de tot en diuen amic. No perdis mai aquesta brillantor i aquest somriure, que avui en dia la gent viu enfadada. Si aquest amic et provoca aquestes sensacions que irradies, no el deixis perdre. T’has divertit, eh?

–Ai, tia... necessitava divertir-me així, tu ho has ben descrit.

Aquella nit, sola a Tordera, vaig rememorar els primers records que havia creat amb l’Albert després de tants anys d’absència. Records que acabaven de començar a agrupar-se en un llibre que encara no havia escrit el seu final. Un retrobament espontani m’havia canviat una realitat que començava a ser monòtona. Si ell havia d’ajudar-me a créixer i a comprometre’m amb algú, ja era matèria per una altra història. Ara tocava viure el dia a dia, fer l’agost amb la millor cara i gaudir d’aquells petits instants que ens ofereix la vida. Perquè són les coses petites i les persones més inesperades les que ens fan sentir grans. I si la magnitud implicava plaer, aquell home ja podia instal·lar-se al meu costat i quedar-se.