INFORMA (1).jpg

PARAULES, DESIG, AMOR I PASSIÓ

 

Altre cop la seva mà a la meva cintura, el seu braç al voltant del meu cos. Altre cop els seus llavis carnosos a prop dels meus. Aquella veu greu, sensual, que em cantava a cau d’orella qualsevol melodia amb un dolç regust que convidava a no apartar-se. Altre cop a l’habitació d’una pensió que feia pudor de resclosit en un poble del qual no recordo ni el nom. Altre cop sola en un ambient hostil i lluny de veure el meu somni fet realitat.

Maleïda Fàtima, m’havia guanyat novament. Ella, amb la seva cabellera rossa, la seva gràcia, la seva majestuosa simfònica a la gola, el seu esvelt físic, davant meu, amb la seva supèrbia habitual comentant-me que marxava a passar la nit amb en Miquel. “Marieta, t’has de resignar un dia més – vaig pensar desvestint-me –. Vivint de fantasies també anem fent”.

Em vaig estirar al llit de mà dreta, al costat de la finestra. Sense maquillatge, sense tacons, sense vestits llampants, amb una samarreta blanca i la roba interior més simple que es pogués trobar al mercat. A les fosques, vaig sospirar cobrint-me les cames amb el llençol estantís que adornava aquell matalàs que grinyolava cada vegada que intentava col·locar-me correctament. Com odiava dormir fora de casa amb aquella incomoditat. I per rematar, la soprano vencent la batalla invisible sobre dormir sola o acompanyada.

Vaig regirar el coixí quinze vegades com a mínim. Començava a fer calor. Bé, a fora la brisa era més aviat fresca quan havíem acabat el ball. A dins meu, l’escalfor d’un pensament que no es materialitzaria. Vaig aclucar els ulls a la vegada que el meu subconscient començava a delirar per terres imaginàries. Una mà va iniciar un recorregut descendent a partir del meu coll. La seva mirada blava com el cel, penetrant, aquell somriure de costat, aquell «Va Maria, que ens toca sortir» o un breu «El cabell recollit t’afavoreix». Aquelles il·lusions, aquells comentaris m’ajudaven en les nits de solitud on ningú em calmava aquell foc que lentament s’instal·lava als racons més inhòspits del meu físic.

El tacte suau d’una quimera inassolible. El meu cos responent a uns estímuls fruits de la imaginació. La samarreta gairebé a l’alçada del pit. Les calcetes més avall dels genolls. Els seus braços envoltant-me, desitjant-me.

–Maria, Maria, estàs desperta? – vaig incorporar-me d’un salt. Era la seva veu? Estava somiant? Era real? Tres tocs a la porta m’ho van confirmar.

Em vaig refer en segons. Roba al seu lloc i cabells mig pentinats. Vaig encendre el llum i vaig obrir. Semblava que el cor se’m desboqués. Estava accelerada. Inevitablement acalorada. Al passadís, em vaig trobar uns ulls de cel, una barba de tres dies sota unes bermudes i un polo que convidaven a arrancar-los a mossegades.

–Miquel, què fas aquí? – vaig preguntar desconcertada –. Passa, passa. No et quedis al passadís que és tard. Estaves amb la Fàtima, no?

–Perdona si t’he despertat. No era la meva intenció – la seva mirada em va recórrer de dalt a baix.

–Tranquil. Estava... estava desperta – vaig asseure’m als peus del llit que inicialment havia de ser per a la meva companya. Poc em concernia el meu aspecte, sincerament.

–La Fàtima està amb en Vicent. M’han fotut fora d’allà a correcuita, com sempre.

–Aleshores, tu i ella...?

–Marieta...

–Maria – el vaig corregir. Allò de Marieta era exclusiu pels cercles més propers. Necessitava mantenir les distàncies. Em desmuntava la meva estabilitat tanta proximitat.

–Maria – va repetir –. Estàs gelosa? – per sota el nas se li escapava aquell riure que tant em posava.

–Jo? De la Fàtima? Bah, foteses. Tinc una vida fora de l’orquestra. De debò, què fas aquí? Necessites un llit on dormir? A mi no em molestes. Tu mateix.

En Miquel es va acomodar al meu costat. Amb una mà em va acaronar la cuixa esquerra. El seu tacte sobre la pell era suau, tal com el meu cap l’havia idealitzat i com havia percebut mentre cantàvem. Es va apropar al meu rostre. Els meus batecs retrunyien en el silenci d’aquelles quatre parets. Les nostres respiracions es van compassar.

–T’he explicat mai com m’agrada la teva veu? El que et faria cada vegada que llueixes el vestit blau marí i t’acostes a mi per cantar-me aquell bolero que tu i jo sabem? Les nits que he imaginat com et feia tocar el cel entre els meus braços?

Em vaig quedar de pedra. Des de quan aquell déu nòrdic em xiuxiuejava aquelles paraules? Des de quan es fixava en mi? Pensava que només aguantava el tipus entre balls, concerts i serenates. Vaig encreuar les cames, atrapant la seva mà entre elles.

–El dia que et vaig conèixer em vas captivar. De la Fàtima no en vull saber res. Ella només et fa enrabiar perquè sap que n’estic molt de tu i tu, encara que ho neguis, em desitges de la mateixa manera. No et prometo el món. Només sé que et faria feliç com bonament sé.

–Miquel, jo... – vaig intentar interrompre’l perplexa i incapaç de concloure la frase. El seu front va entrar en contacte amb el meu. Malgrat l’elevada temperatura que sobrevolava els nostres cossos, no estava gens suat.

–No, no parlis. Deixa’m acabar. Imagina que, després d’una discussió, perquè no sabem estar sense discutir – vaig esbossar un tímid somriure conscient que ens havíem enganxat en alguna ocasió –, et començo a acariciar el lòbul de l’orella. Els teus tirabuixons m’inviten a caragolar-hi els dits sense miraments. Dits que baixaria per la teva nuca, el coll, fins a lliscar un tirant d’aquesta samarreta que duus per un braç, després l’altre. Que et caigués deixant al descobert que tens uns pits perfectes. Continuo recorrent cadascuna de les teves costelles, amb les mans i hi afegeixo els llavis. Et beso dolçament. T’encens. Les orelles se t’envermelleixen. Em mires, et miro i saps que estàs cometent la bogeria més sensata de la teva vida. Em passejo pel teu cos lliurement, despullant-te, estimant-te. T’observo, et palpo les cuixes a petons. Em supliques que no pari, que no pots viure sense mi. Necessites més? O te’n pots fer una idea del final?

Vaig gemegar lleument notant com aquella mà presa entre les meves cames intentava deslliurar-se de la seva presó per viatjar uns centímetres més amunt on, inevitablement, s’havia instal·lat una bomba a punt d’explotar. Amb l’art de la paraula m’estava transportant a un edèn que mai hauria arribat a traçar. Quina seducció, quin to, quin atac més deliberat i encertat.

–T’adoro, Maria. Fa anys que m’adormo imaginant que et tinc al meu costat panteixant com ara després d’una apoteòsica nit. No solament m’ompliria el sexe, que consti. M’ompliria saber que podem solidificar una amistat que s’ha forjat a base de música i voltar per la geografia. No neguis que tu no sents el mateix. T’estaries enganyant. La teva boca mig oberta quan et canto allò de «tot el que faig és per tu» m’ho confirma nit rere nit. No sé on ens conduirà aquesta bogeria ni si estàs disposada a emprendre-la amb mi.

–Miquel, estima’m aquesta nit com has somniat sempre i que el temps dictamini on anirem.

Vaig gosar a encavalcar-me sobre seu. El vaig besar amb fervor, amb un desig que només havia experimentat temps enrere quan freqüentava aquells locals d’intercanvi i de solters a la recerca de diversió. Tanmateix, va ser diferent. No va ser un petó qualsevol. Va ser el petó. Va estirar-me on minuts abans havia estat fantasiejant amb les seves mans de músic remenant els plecs i secrets que albergava la meva constitució espigada, alta i prima.

–Fes-me tocar el cel com ningú ho ha aconseguit – vaig insistir.

Estava nerviosa. Jo! Que rarament titubejava davant d’algú. D’una revolada, la roba va volar pels aires. Em va mirar amb desig, anhelant que tremolés implorant-li que no es detingués. Li vaig tornar la mirada i me’l vaig menjar a petons mentre intentava colar els dits entre nosaltres. Com aquell que toca el piano amb la delicadesa necessària, va recórrer els meus pits petits i rectes, hi va passar la llengua, amb una calidesa que embriagava. Vaig reprimir un petit xiscle. Quan la seva boca va descendir abdomen avall vaig deduir que no hi havia retop. Havia escollit el camí correcte.

–Quin tatuatge més bonic – va comentar observant el petit avió de paper que m’havia tatuat temps enrere al capdavall de les costelles com a metàfora de la meva llibertat.

Em vaig aferrar als llençols, arquejant-me de plaer, suplicant a qui fos que no s’acabés mai allò que no havíem definit i que feia temps que estava clar malgrat voler ignorar-ho.

–Segueixo? – em va preguntar amb una mirada burleta.

–Em sembla que no et cal resposta – vaig contestar agafant aire d’on no n’hi havia –. Que no es faci de dia, si us plau.

–Millor que les ganes d’estimar-se no s’aturin, oi?

Un...

Dos...

Tres...

Quatre...

Vaig perdre el compte de les vegades que vaig tocar el cel aquella nit. Amb ell entre les meves cames doblegades, sobre seu, contra la paret, a la dutxa... Va ser tan dolç, tan explosiu, tan anhelat, que, esgotada de tanta feina musical i sexual, vaig caure rodona al llit. Es va estirar darrere meu, de costat, abraçant-me, refet, fresc després de passar per l’aigua.

–Miquel – vaig pronunciar encara atordida –. Gràcies. No m’havien seduït mai ni amb paraules ni amb tant mestratge com tu.

–Ets una deessa dins i fora de l’escenari, que et quedi clar.

–Una té la seva experiència. Espero que et quedis a dormir.

–No crec que la Fàtima torni. I si torna, que marxi a un altre lloc. Avui et toca a tu gaudir.

–I he gaudit – vaig afirmar.

–Disposada a l’aventura?

–Seria molt ximple si no em llancés a la piscina. Ah, i que sàpigues que quan portes l’esmòquing negre amb el llaç a conjunt estàs per menjar-te. Bé, ho estàs sempre.

El vaig prémer contra mi notant com s’animava lentament. Ni la xafogor, ni el cansament van impedir que continuéssim estimant-nos, recuperant el temps que havíem callat i demostrant-nos que aquella flama acabava d’encendre’s per no apagar-se.

–El dia que no et desitgi, preocupa’t – va murmurar enfonsant-se dins meu per enèsima vegada.

Vaig respondre en forma de gemec. Em vaig abraçar al seu cos com si fos el meu salvavides. Ell, tan cuidat, tan quiet, tan professional desarmant-me amb una passió i un amor que ningú m’havia mostrat, provocant-me sensacions que fins aleshores creia oblidades o, inclús, inexistents.

–He començat la nit imaginant tot el que et faria si t’hagués tingut davant i l’acabo havent complert la meva fantasia – vaig confessar després d’aquell últim assalt.

–T’he enxampat enfeinada – va mofar-se afectuosament. Li vaig colpejar el braç amb picardia –. Doncs estaré encantat de continuar ajudant-te a esborrar de la llista tots aquells somnis que et quedin al tinter.

Aquella matinada d’agost, la calor va remetre lentament. Massa hores d’humitat a l’esquena. Tanmateix, l’escalfor i aquelles temperatures extremes es repetirien inevitablement. Aquella mà a la cintura ara no era un simple gest propi del concert. El seu braç ja no m’envoltava davant del públic. Els meus ulls negres com el carbó ja no eren testimonis del moviment dels seus llavis cantant-me un bolero. Els meus llavis havien provat el sabor dels seus. Havia viatjat per mil destinacions inexplorables en poques hores. Les seves mans m’havien excitat amb suavitat i frenesí.

I avui, finalitzada una d’aquelles vetllades picants, temptadores i dolces, sé que vaig elegir el sender indicat. Qui em duria a la lluna com en Miquel? Qui em xiuxiuejaria sensuals melodies davant d’uns companys atònits per no desxifrar què s’amaga darrere d’aquelles mirades plenes d’afecte i passió? La vida no és rosa, per descomptat, i a voltes xoquem com dos trens sense fre a punt de descarrilar. Cal comentar-vos com ho solucionem? Tal com em va transmetre aquella nit, el dia que no ens desitgem començaran els problemes. I mentrestant, sembla que el perill sobrevola una altra galàxia.